Núria Ruiz
En totes les joies de la Núria Ruiz hi ha un missatge latent, però també un acabat impecable. El missatge, com he comentat, sovint queda explícit en els seus noms, derivats de la matèria amb què estan fetes o de l’esperit que les ha inspirat, i l’acabat es fa evident. Perquè totes elles són peces perfectes en les seves formes, per complexes que aquestes puguin ser, riques en textures i de colors variadíssims. L’aventurera Núria Ruiz, que de petita es va interessar per les pedres, per la lectura, per la pintura, per la música... que més tard inicià un camí que la convertia en la “Núria de les pedres” i l’emprenedora que arribaria a obrir 3 botigues on vendria minerals, joies ètniques, les seves primeres joies que es caracteritzaven per l’austeritat. Finalment, es va “deixar seduir per la bellesa de les pedres precioses” per a crear unes joies portables i alhora íntimes. Núria Ruiz madura, tan activa com la nena, s’apropa a l’escriptura i ens ofereix aquest llibre, al que en seguiran d’altres, en el que ens diu “Soc conscient que m’han quedat molts camins per explorar” — Daniel Giralt-Miracle
Crear joies és la meva manera de viure. En elles hi és el meu esperit.
Lluís Carulla
Les obres d'art de Lluís Carulla Ruiz em recorden els grans moments de la història de les formes: el pla contra la perspectiva, les superposicions sobre un nivell bidimensional d'una altre època, posant el creador en un moviment mental i col·loquen l´obra en mans del visitant. El moviment i els esquemes de color codifiquen i diferencien tota la superfície. Els seus objectes formen part del moviment perquè el moviment és pot trobar dins d'alló que és estàtic. No s'ocupa d'una representació visual de les formes, ni la seva representació amb paraules, més aviat, es de tot alló que es troba dins de l'interior de l'existència i pot arribar a nosaltres. En definitiva, la vida és moviment i ritmes, buscant l’equilibri entre molts altres sistemes. — Vicenç Altaió
Escultura i moviment, matèria i pensament es transformen en l’espai amb una intensitat poètica.
Exposició temporal ENERGIES. Fins el 31 de juliol
Mariona Vilaseca
Alè de vida. La seva obra neix on la ment es desplega com a territori de revelació. Ella ha seguit un procés d’indagació íntima i sostinguda, percepcions, visions, que conformen un arxiu sensorial cristal·litzat sobre diferents medis. Aquest no és només memòria: és una presència viva, resultat de vida meditada, d’exercicis de percepció interna on la pintura esdevé respiració i l’acte creatiu, una forma de contemplació activa. Pintura que es pot llegir com un acte de concentració radical, sospesa del temps ordinari per tal que emergeixi una altra qualitat d’experiència. On la contemplació no és passivitat: és acció subtil, pràctica radical davant la velocitat i l’excés d’estímuls que erosionen l’atenció de la nostra època. Elles reclamen el contrari: la mirada lenta, la pausa com a coneixement i la quietud com a matèria de creació. — Laia Maldonado Llobera
Alex Voltà
Aquesta obra articula una visió unitària de l’estudi del temps i de les forces que governen la realitat, visibles o no. L’art s’hi presenta com un espai de tensió entre allò que canvia i allò que intentem fixar, entre el moviment inherent de la natura i la necessitat humana de donar-li forma. La geometria no euclidiana, els fractals, els nombres irracionals i l’entropia no són només conceptes científics i matemàtics, sinó llenguatges que permeten entendre com l’ordre i el caos coexisteixen en tot allò que observem. Escorces, teixits orgànics, formes vegetals o xarxes internes del cos revelen lleis comunes basades en la repetició amb variació, en l’error productiu i en l’adaptació constant. La geometria apareix així com una eina d’ordenació, però també com un camp de fricció on la matèria es reorganitza sense perdre coherència. En aquesta obra, la contradicció es fa explícita: pintar o esculpir és congelar un procés viu. No es busca representar una realitat fixa, sinó suggerir sistemes oberts, en equilibri provisional, on la matèria és finita però el pensament s’estén cap a l’infinit.
Dominique Mirambeau
Artista viatgera, escriptora i... enamorada dels minerals. El 1970 aterra a Barcelona com a model i dissenyadora d’estampats. Cap al 1980, continua desfilant per les passarel·les de moda espanyoles mentre dissenya col·leccions per a reconegudes marques del sector. L’any 1990, gràcies a un somni profètic, coneix l’artista francès Moebius. Tots dos comparteixen la mateixa passió pel quars. Junts publiquen Le sourire du cristal a França, que més tard es convertiria en Cristal Saga 22 en la seva edició espanyola. L’any 2000 comença la gran aventura dels viatges a Costa Rica. A la costa del Carib sud, a la vora de la selva de Talamanca, els arbres arrossegats pels rius deriven cap a l’oceà Atlàntic. Una infinitat de fulles, llavors, branques i branquillons de mil formes apareixen a les platges. Cada any, Dominique torna amb la maleta plena de tresors que li regala aquesta natura exuberant. Combinant branques i llavors amb cristalls i perles, crea un Equilido que penja en equilibri i esdevé un talismà per a la casa. Cada Equilido porta una història.